0
Estava al supermercat amb el meu company de pis, quan em va dir per anar a la secció de fruites i verdures. Estava bastant lluny, així que abans em vaig a entretenir a veure les diferents xocolates, imaginant-me que baixaven pel meu esòfag. Però primer havia de comprar el essencial: fruita. Quan hi vam arribar em va posar la mà a l’ espatlla i em va xiuxiuejar amb la seva feble veu, casi bé irreconeixible, ja que no li agradava molt parlar:
-Passem les pomes si us plau...
-Perdona?
-Que si me les pots passar...-Em va dir nerviós, assenyalant el lloc on es trobaven. Però curiosament les pomes van començar a desaparèixer, una per una, amb una llum que em recordava als petards de baixa intensitat.
-Però que...?-Mentre estava intentant formular la pregunta, les pomes ja no hi eren i, del no res, van començar a caure tres lletres: una ela, una e i una s: “LES”. Els dos ens vam quedar atonits, davant de l’ estranya aparició de les lletres negres i gegants, però la gent hi passava pel costat indiferent, com si això passes cada dia. Els dos ens vam mirar desconcertats. Però imitant-los, vam deixar corre les pomes o “LES” i vam decidir agafar plàtans.
-Me’ls agafes si us plau?- Li vaig demanar a la dona que els pesava, perquè tenia por a que em tornés a passar el mateix. Però massa tard. Els plàtans ja havien desaparegut, i en el seu lloc començaven a aparèixer la lletra e, ela i s. La dona es va desconcertar, i em va dir que ja no en quedaven. Si havia passat, no una, si no dos vegades, estava convençuda que en passaria una de tercera. Així que li vaig dir al meu company:
-Mira aquell senyor estrafolari, no creus que n’és?- I el senyor es va convertir en un “EN” encara més gran que les fruites. M’ hauria pogut espantar per la facilitat en que l’ havia fet desapareix, però en ves d’ això vaig començar a jugar amb aquest nou poder que el meu company també posseïa. Després d’ una hora de jocs i pronoms febles, vaig deixar anar:
-Bé, crec que ja estic molt cansada...
-Qui està cansat aquí?
-Jo, crec que ho estic!-I així és com vaig desaparèixer, transformant-me en un enorme “HO”.
Maleïts pronoms febles!
Estava al supermercat amb el meu company de pis, quan em va dir per anar a la secció de fruites i verdures. Estava bastant lluny, així que abans em vaig a entretenir a veure les diferents xocolates, imaginant-me que baixaven pel meu esòfag. Però primer havia de comprar el essencial: fruita. Quan hi vam arribar em va posar la mà a l’ espatlla i em va xiuxiuejar amb la seva feble veu, casi bé irreconeixible, ja que no li agradava molt parlar:-Passem les pomes si us plau...
-Perdona?
-Que si me les pots passar...-Em va dir nerviós, assenyalant el lloc on es trobaven. Però curiosament les pomes van començar a desaparèixer, una per una, amb una llum que em recordava als petards de baixa intensitat.
-Però que...?-Mentre estava intentant formular la pregunta, les pomes ja no hi eren i, del no res, van començar a caure tres lletres: una ela, una e i una s: “LES”. Els dos ens vam quedar atonits, davant de l’ estranya aparició de les lletres negres i gegants, però la gent hi passava pel costat indiferent, com si això passes cada dia. Els dos ens vam mirar desconcertats. Però imitant-los, vam deixar corre les pomes o “LES” i vam decidir agafar plàtans.
-Me’ls agafes si us plau?- Li vaig demanar a la dona que els pesava, perquè tenia por a que em tornés a passar el mateix. Però massa tard. Els plàtans ja havien desaparegut, i en el seu lloc començaven a aparèixer la lletra e, ela i s. La dona es va desconcertar, i em va dir que ja no en quedaven. Si havia passat, no una, si no dos vegades, estava convençuda que en passaria una de tercera. Així que li vaig dir al meu company:
-Mira aquell senyor estrafolari, no creus que n’és?- I el senyor es va convertir en un “EN” encara més gran que les fruites. M’ hauria pogut espantar per la facilitat en que l’ havia fet desapareix, però en ves d’ això vaig començar a jugar amb aquest nou poder que el meu company també posseïa. Després d’ una hora de jocs i pronoms febles, vaig deixar anar:
-Bé, crec que ja estic molt cansada...
-Qui està cansat aquí?
-Jo, crec que ho estic!-I així és com vaig desaparèixer, transformant-me en un enorme “HO”.
0
La seva cabellera es mogué lleugerament deixant entreveure un pàil·lid clatell. Els ulls seguiren la figura roja entre els arbres i els seus peuets començaren a busar petites plataformes tectes entre les punxegudes pedres, per posar en marxa una carrera contínua darrere aquella ombra. No va durar gaire. En arribar a uns pocs arbres més enllà pogué observar l' ocell, fitant d' una banda a l' altra, per buscar alguna cosa per menjar. El nen s' amagà silenciosament entre unes branques, i observant, amb la respiració tranquil·la, els seus moviments del plumatge groc, pogué descobrir que de dins el bec de l' animal en sobresortia una cadeneta daurada i que de la cadena daurada en penjava la "gota roja", el preuat artefacte que havia desaparegut del museu, i que havia provocat uns nervis inquietants al seu pare, el vigilant.
La gota roja
La seva cabellera es mogué lleugerament deixant entreveure un pàil·lid clatell. Els ulls seguiren la figura roja entre els arbres i els seus peuets començaren a busar petites plataformes tectes entre les punxegudes pedres, per posar en marxa una carrera contínua darrere aquella ombra. No va durar gaire. En arribar a uns pocs arbres més enllà pogué observar l' ocell, fitant d' una banda a l' altra, per buscar alguna cosa per menjar. El nen s' amagà silenciosament entre unes branques, i observant, amb la respiració tranquil·la, els seus moviments del plumatge groc, pogué descobrir que de dins el bec de l' animal en sobresortia una cadeneta daurada i que de la cadena daurada en penjava la "gota roja", el preuat artefacte que havia desaparegut del museu, i que havia provocat uns nervis inquietants al seu pare, el vigilant.
Imatge de 21
0
La casa azul és un fresc grup de música espanyol. Guille Milkyway n’ és l’ únic membre, encara que en els videoclips hi figuren cinc persones, que en son actors. En Guille a part de la casa azul ha fet petits treballs per series infantils, música per pel·licules curtes, ha estat nominat per anar a eurovisión amb la seva cançó “la revolución sexual” i ha fet cançons en català per TV3, com “súper herois”. La més famosa és la cançó de l’ estiu d’ ara farà tres anys, on es veuen persones alegrament cantant i ballant amb monos on hi ha retratats els programes més famosos del TV3. La lletra de la cançó fa referència a una persona que alegra el dia constantment a un altre, i en el videoclip s’ aprecia una noia que va creixent amb el cap de televisor, així TV3 dóna a entendre que la televisió ens alegra el dia, encara que la lletra dóna ben clar de que parla directament de la televisió.
Sincerament, a mi no m’ agrada la música en català, i m’ ha costat força triar una cançó, encara que també em decantava sobre el grup Lexu’s. Però al final he triat la casa azul, perquè les seves musiquetes electròniques i pop, em conviden a somriure, a la vegada que com a contrast a la melodia, les lletres són depriments (en aquesta cançó no s’ aprecia, possiblement perquè esta destinada a TV3) i parlen de desgracies continues. Trobo que tothom hauria d’ escoltar les lletres de la casa azul, ja que la seva ironia amb la música és divertida!
Necessito trobar tots els misteris que t'han fet gran
Mirar-te sense parlar, atent a aquesta explosió de celeritat
Tu ets la meva llum, tu em distreus quan estic concentrat
Però sé...
Sé que alguns et troben ingènua i més avitat tirant a trivial
Fan veure que no vals la pena, que ets alienant, que ets superaddictiva
D'altres que ets entabanadora, la més eficaç ruboritzant
Però jo sé que d'amagat, tu a tots ells els fas volar
Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull
Memoritzar els teus records, investigar el que vas viure
Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també el somriures, vull
Tafanejar les veritats, i rastrejar les mentides
Vull
Conèixer cada segon, cada detall, cada micra
Donar-te la vida
Vull saber-ho tot de tu
La casa azul és un fresc grup de música espanyol. Guille Milkyway n’ és l’ únic membre, encara que en els videoclips hi figuren cinc persones, que en son actors. En Guille a part de la casa azul ha fet petits treballs per series infantils, música per pel·licules curtes, ha estat nominat per anar a eurovisión amb la seva cançó “la revolución sexual” i ha fet cançons en català per TV3, com “súper herois”. La més famosa és la cançó de l’ estiu d’ ara farà tres anys, on es veuen persones alegrament cantant i ballant amb monos on hi ha retratats els programes més famosos del TV3. La lletra de la cançó fa referència a una persona que alegra el dia constantment a un altre, i en el videoclip s’ aprecia una noia que va creixent amb el cap de televisor, així TV3 dóna a entendre que la televisió ens alegra el dia, encara que la lletra dóna ben clar de que parla directament de la televisió.
Els actors de la casa azul, imatge de Crashboombang
Sincerament, a mi no m’ agrada la música en català, i m’ ha costat força triar una cançó, encara que també em decantava sobre el grup Lexu’s. Però al final he triat la casa azul, perquè les seves musiquetes electròniques i pop, em conviden a somriure, a la vegada que com a contrast a la melodia, les lletres són depriments (en aquesta cançó no s’ aprecia, possiblement perquè esta destinada a TV3) i parlen de desgracies continues. Trobo que tothom hauria d’ escoltar les lletres de la casa azul, ja que la seva ironia amb la música és divertida!
Necessito trobar tots els misteris que t'han fet gran
Mirar-te sense parlar, atent a aquesta explosió de celeritat
Tu ets la meva llum, tu em distreus quan estic concentrat
Però sé...
Sé que alguns et troben ingènua i més avitat tirant a trivial
Fan veure que no vals la pena, que ets alienant, que ets superaddictiva
D'altres que ets entabanadora, la més eficaç ruboritzant
Però jo sé que d'amagat, tu a tots ells els fas volar
Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull
Memoritzar els teus records, investigar el que vas viure
Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també el somriures, vull
Tafanejar les veritats, i rastrejar les mentides
Vull
Conèixer cada segon, cada detall, cada micra
Donar-te la vida
0
Tots els dies els tinc enterrats en un sofà, compartit amb la Joana, que la pobra dona sempre m' acaba explicant una història diferent (i qui sap si inventada) sobre la seva dura vida. Però encara que passi hores al meu costat sempre em regala un somriure, jo sé que l' únic que pensa de mi és que sóc un vell fanfarró, va assentint amb el cap de tant en tant i a l' únic lloc on vol posar els ulls és a les rajoles, que s' haurien de canviar abans que algú caigués perquè estan mal unides.
-Veus? les noves haurien de ser de color marfil, el marfil és bonic, no ho troba senyor Pla?
I l' únic que puc fer és assentir, mentre que observo el trist panorama, que es repeteix cada dia. Les senyores parlant del pentinat de la Marilyin Monroe, alguns vells en cadires de rodes que miren per la finestra, altres que juguen al domino i comenten els melucs de les inferemeres... I jo estic aquí al mig, al mig dels pensaments dels familiars dels meus companys quan pensen "pobrets, jo mai acabaré aquí". Totsz ho vam dir un dia això. I tots vam acabar aquí. Per no seer una càrrega per la família. Família, quina família em queda a mi? L'única persona que em queda es la meva neta Magda, que em ve a visitar cada tres dies, després de la seva jornada a la fabrica. Des que es va morir el seu pare farà dos anys, ha hagut d' aguantar les noves parelles de la seva mare que més efímeres no podien ser. Però ara bé... la seva vida era... bé, no estava malament. Com a mínim podia fer les coses a la seva manera, esperant una feina millor, sortint de festa... Com m' agradaria ser jove una altra vegada... Com m' agradaria viure sol com la Magda.
Vells
-Senyor, es troba bé?
-Emm... Sí, perdoni les molèsties.
-Tranquil, si té algun problema no dubti a encendre l' interruptor d' ajuda sense cap problema.
Cada nit l' encenc. Les infermeres es pensen que estic boig, sí, que només sóc un vell boig. L' encenc amb l' esperança que no entri la dona de quaranta anys amb la bata blanca, amb les butxaques plenes de medicaments, que en veritat són
pastilles de placebo. Espero que entri aquella noia joveneta, que em va prometre que no abandonaria el seu pobre avi en una residència i que quan tingués els diners necessaris em podria pagar una caseta a la muntanya, posseir el meu propi jardinet, controlar la meva nevera i tenir la meva propia coberteria... Però jo no les vull aquestes coses! L' únic que vull és una mica d' acció a la meva vida. Però clar, ells no ho entenen, ells viuen en un altre món. Simplement es fiquen en el meu lloc quan van a visitar l' avi els dimecres al vespre i es pregunten entre ells "Dolors, quin diari llegeix el teu pare?".
-Emm... Sí, perdoni les molèsties.
-Tranquil, si té algun problema no dubti a encendre l' interruptor d' ajuda sense cap problema.
Cada nit l' encenc. Les infermeres es pensen que estic boig, sí, que només sóc un vell boig. L' encenc amb l' esperança que no entri la dona de quaranta anys amb la bata blanca, amb les butxaques plenes de medicaments, que en veritat són
pastilles de placebo. Espero que entri aquella noia joveneta, que em va prometre que no abandonaria el seu pobre avi en una residència i que quan tingués els diners necessaris em podria pagar una caseta a la muntanya, posseir el meu propi jardinet, controlar la meva nevera i tenir la meva propia coberteria... Però jo no les vull aquestes coses! L' únic que vull és una mica d' acció a la meva vida. Però clar, ells no ho entenen, ells viuen en un altre món. Simplement es fiquen en el meu lloc quan van a visitar l' avi els dimecres al vespre i es pregunten entre ells "Dolors, quin diari llegeix el teu pare?".Tots els dies els tinc enterrats en un sofà, compartit amb la Joana, que la pobra dona sempre m' acaba explicant una història diferent (i qui sap si inventada) sobre la seva dura vida. Però encara que passi hores al meu costat sempre em regala un somriure, jo sé que l' únic que pensa de mi és que sóc un vell fanfarró, va assentint amb el cap de tant en tant i a l' únic lloc on vol posar els ulls és a les rajoles, que s' haurien de canviar abans que algú caigués perquè estan mal unides.
-Veus? les noves haurien de ser de color marfil, el marfil és bonic, no ho troba senyor Pla?
I l' únic que puc fer és assentir, mentre que observo el trist panorama, que es repeteix cada dia. Les senyores parlant del pentinat de la Marilyin Monroe, alguns vells en cadires de rodes que miren per la finestra, altres que juguen al domino i comenten els melucs de les inferemeres... I jo estic aquí al mig, al mig dels pensaments dels familiars dels meus companys quan pensen "pobrets, jo mai acabaré aquí". Totsz ho vam dir un dia això. I tots vam acabar aquí. Per no seer una càrrega per la família. Família, quina família em queda a mi? L'única persona que em queda es la meva neta Magda, que em ve a visitar cada tres dies, després de la seva jornada a la fabrica. Des que es va morir el seu pare farà dos anys, ha hagut d' aguantar les noves parelles de la seva mare que més efímeres no podien ser. Però ara bé... la seva vida era... bé, no estava malament. Com a mínim podia fer les coses a la seva manera, esperant una feina millor, sortint de festa... Com m' agradaria ser jove una altra vegada... Com m' agradaria viure sol com la Magda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
