Vells

-Senyor, es troba bé?
-Emm... Sí, perdoni les molèsties.
-Tranquil, si té algun problema no dubti a encendre l' interruptor d' ajuda sense cap problema.

Cada nit l' encenc. Les infermeres es pensen que estic boig, sí, que només sóc un vell boig. L' encenc amb l' esperança que no entri la dona de quaranta anys amb la bata blanca, amb les butxaques plenes de medicaments, que en veritat són pastilles de placebo. Espero que entri aquella noia joveneta, que em va prometre que no abandonaria el seu pobre avi en una residència i que quan tingués els diners necessaris em podria pagar una caseta a la muntanya, posseir el meu propi jardinet, controlar la meva nevera i tenir la meva propia coberteria... Però jo no les vull aquestes coses! L' únic que vull és una mica d' acció a la meva vida. Però clar, ells no ho entenen, ells viuen en un altre món. Simplement es fiquen en el meu lloc quan van a visitar l' avi els dimecres al vespre i es pregunten entre ells "Dolors, quin diari llegeix el teu pare?".

Tots els dies els tinc enterrats en un sofà, compartit amb la Joana, que la pobra dona sempre m' acaba explicant una història diferent (i qui sap si inventada) sobre la seva dura vida. Però encara que passi hores al meu costat sempre em regala un somriure, jo sé que l' únic que pensa de mi és que sóc un vell fanfarró, va assentint amb el cap de tant en tant i a l' únic lloc on vol posar els ulls és a les rajoles, que s' haurien de canviar abans que algú caigués perquè estan mal unides.

-Veus? les noves haurien de ser de color marfil, el marfil és bonic, no ho troba senyor Pla?

I l' únic que puc fer és assentir, mentre que observo el trist panorama, que es repeteix cada dia. Les senyores parlant del pentinat de la Marilyin Monroe, alguns vells en cadires de rodes que miren per la finestra, altres que juguen al domino i comenten els melucs de les inferemeres... I jo estic aquí al mig, al mig dels pensaments dels familiars dels meus companys quan pensen "pobrets, jo mai acabaré aquí". Totsz ho vam dir un dia això. I tots vam acabar aquí. Per no seer una càrrega per la família. Família, quina família em queda a mi? L'única persona que em queda es la meva neta Magda, que em ve a visitar cada tres dies, després de la seva jornada a la fabrica. Des que es va morir el seu pare farà dos anys, ha hagut d' aguantar les noves parelles de la seva mare que més efímeres no podien ser. Però ara bé... la seva vida era... bé, no estava malament. Com a mínim podia fer les coses a la seva manera, esperant una feina millor, sortint de festa... Com m' agradaria ser jove una altra vegada... Com m' agradaria viure sol com la Magda.